2024-11-10 12:02:00
Rozalén viatja avui a Miami perquè està nominada als Latin GRAMMY, però abans, dissabte al vespre, va fer parada a l’Auditori de Girona en la recta final d’una llarga gira de presentació del disc “El Abrazo” que abans ja l’havia dut a Cap Roig o al Gran Teatre del Liceu. Van ser dues càlides hores de música inclassificable: si Míchel es preguntava l’altre dia de què juguen Miguel i Arnau perquè són a tot arreu… quin estil li posem a la d’Albacete, capaç de passar d’una jota a un rap, o de ser rockera, o de revisar el folklore i fer una picada d’ull a l’electrònica? Deixem-ho en què amb aquesta versatilitat i un caràcter proper i amable es posa el públic a la butxaca, fins i tot, aquell que la descobreix per primera vegada i ja no la deixarà.
I això que el concert de Girona, segons va confessar, era un dels més “difícils” de la seva carrera, venint d’on venin, de les tràgiques inundacions de València i Castella-La Manxa. “Jo vaig néixer a Albacete, però em vaig criar a Letur (un dels pobles afectats per la Dana)”, va recordar. Però la vida “continua” i després d’haver-se arromangat al costat dels veïns del poble, encara no 1.000 habitants, aquests darrers dies, fent tasques de neteja, allà estava ella dissabte, empolainada i maquillada “brilli-brilli”, per abraçar 1.300 gironins amb cançons d’amor, amistat i dol. “Heu pagat un 2×1. Jo vaig estudiar psicologia i farem concert i teràpia”, va advertir al públic. I així va ser. Podríem dir que la cosa va tenir tres parts, la dedicada a les cançons del nou àlbum, una de molt íntima (i amb més d’un eixugant-se les llàgrimes als ulls) en què va cantar a la mort de l’àvia, del pare i dels records d’infantesa, i una darrera apoteòsica que va fer aixecar la gent amb la traca de clàssics que no poden faltar als seus concerts. I per postres, en un català molt correcte, “Amor del bo”, el “regal” de Sílvia Pérez Cruz.
[–>
L’experiència va ser molt bona i tota aquesta barreja de gèneres i conceptes van quedar perfectament amanits. Potser posats a lamentar alguna cosa, que l’experiència a Girona no va ser del tot completa per la falta de la pantalla gran de projeccions que sí que s’ha vist en altres concerts de la gira de Rozalén. Però dit això, tot va fluir en un vespre màgic començant ja per l’escenari, envoltat per unes ales de libèl·lula il·luminades, on hi havia els seus músics i la inseparable Beatriz Romero, intèrpret en llenguatge de signes. Va obrir amb “Lo tengo claro”, bona declaració d’intencions, i va dedicar els primers minuts al nou àlbum, tot i que no va trigar a mirar enrere amb un “Y busqué” que posava la pell de gallina. Algunes mirades a discos antics les va fer en forma de medley, com el que unia “Vuelves” i “Comiéndote a besos”. Temps per la pausa a prop d’arribar a l’hora d’actuació amb “Ceniza”, “Entonces” i “Todo lo que amaste”, dedicada als seus familiars estimats absents, però també amb moments per a l’optimisme a “La cara amable del mundo”, dedicada al seu nebot, o directament divertits i refrescants amb “Es Albacete”. I d’aquí a la recta final, ja amb tothom dret, ballant (“Girasoles”, “Que no, que no”, “Las hadas existen”…) i que va culminar cantant “La puerta violeta” passejant entre el públic i saludant-lo, i amb “Todo sigue igual”, que va representar la traca final i la seva picada d’ull a l’electrònica per acabar de posar l’Auditori cap per avall.
#Létreinte #chaleureuse #Rozalén #enthousiasme #lAuditorium #Gérone
1731246295