2025-01-13 08:30:00
El Pot Petit, grup musical i companyia de teatre i animació empordanès, format per Siddartha Vargas i Helena Bagué, va treure l’any passat el seu sisè disc, Potes Enlaire!, i el desembre va clausurar -omplint l’Auditori de Girona- el festival Temporada Alta amb el nou espectacle El gran salt.
On és la confitura del pot petit?
No la portem, però és bona confitura. Intentem fer espectacles de qualitat. Que siguin per tota la família, o sigui, que en gaudeixin tant infants com adults. La confitura ha de ser bona, agradable i dolça.
Per què malbaratar qualitat amb nens, si només volen entretenir-se?
Això és el que durant molts anys s’ha pensat, es creia que treballant per a nens no calia ser tan professional, que es podia fer de qualsevol manera. Nosaltres pensem tot el contrari, que els infants mereixen veure espectacles de gran nivell. Diuen que els nens són el públic del futur, però per nosaltres són el del present, és ara que els hem de cuidar. A banda, si ara tenen bones experiències, seran espectadors de teatre del futur.
Durant molts anys s’ha pensat, es creia que treballant per a nens no calia ser tan professional, que es podia fer de qualsevol manera
Quan eren petits anaven a veure espectacles infantils?
Sí, però eren espectacles de festa major, de cantants, animadors infantils, etc. Potser també alguna obra de teatre, però això més amb l’escola que amb la família. Amb la família anàvem més a veure animadors i cantants. Vam poder viure aquesta etapa tan maca de l’animació infantil a Catalunya, segurament gràcies a això estem nosaltres aquí, vam tenir aquell referent.
Per què a qui fa espectacle s infantils se’l paga pitjor que a qui els fa per a adults?
Perquè els espectacles per a infants no es valoren igual que els que es fan per a adults. I hi dediquem el mateix temps i els mateixos esforços, portem un equip molt gran… i omplim dues vegades l’auditori de Girona cada vegada que hi venim, cosa que no fan tots els artistes que venen. Tenim onze programades funcions al Victoria, amb tot exhaurit. I així i tot, després de quinze anys, encara hem de lluitar perquè els nostres catxés fan riure.
Com són els nens?
Meravellosos (riallada). Són sincers, espontanis, directes…
No exagerin. Són egoistes, egocèntrics, pesats…
En els nostres espectacles no són així (riuen)! S’hi lliuren totalment, canten, ens diuen coses maques… Una altra cosa és a casa de cadascú. Això ho sabem per experiència pròpia, que també tenim fills…
Com han canviat els nens des de 2009, quan vostès van començar en això?
No han canviat. Ha canviat la societat que els envolta, som els adults qui els contaminem, volem que es facin grans més de pressa del que els toca.
Els nens no han canviat. Ha canviat la societat que els envolta, som els adults qui els contaminem
Com han canviat els pares?
Cada vegada anem més de pressa i estem més estressats, cada vegada tenim més imputs, més pantalles… I tot això ho transmetem als petits.
Els estem sobreprotegint?
Un nen ha d’estar protegit, només faltaria, és el mínim que podem fer. No és que hi hagi sobreprotecció, és que potser ens hauríem de plantejar com era la criança d’abans, i què fèiem malament. No vol dir que el d’abans estigués malament i el d’ara estigui bé, simplement és que ara es fa de manera més respectuosa i amorosa.
El seu espectacle es diu El gran salt, com la pel·lícula dels Coen sobre Wall Street, que comença amb un suïcidi…
No foti! L’haurem de veure. Però una miqueta ja és això, hem fet un salt al buit. La banda, els arranjaments, l’escenografia, la quantitat de temes del nou disc… Hem arriscat molt, hem saltat al buit.
Un nen ha d’estar protegit, només faltaria, és el mínim que podem fer. No és que hi hagi sobreprotecció, és que potser ens hauríem de plantejar com era la criança d’abans
Suposo que també hauran fet tants diners com els taurons que surten a la pel·lícula.
Ja ens agradaria, ja.
No fan pinta d’executius de Wall Street, no.
Miri, li expliquem: nosaltres som els que anem a buscar la furgoneta de lloguer, els que la carreguem amb tot el material, els que muntem tot l’escenari i som els que després fem l’actuació. En acabat, tornem a fer el mateix en sentit invers. Som de tot, tret d’estrelles.
També escriuen contes. Han de tenir sempre un final feliç.
La felicitat sempre està bé. Ara bé, el conte no ha de tenir necessàriament final feliç, però ha de transmetre algun valor. El que no tenen els nostres contes és un dolent, com solia haver-hi als contes d’abans.
Mirin que més endavant, a la vida real, els nens trobaran dolents…
[–>
Això de bons i dolents… tot és relatiu.
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#Les #émissions #pour #enfants #sont #moins #valorisées #les #émissions #pour #adultes
1736758870