2024-09-16 07:30:46
Anna Maio (1938) s’atura per contemplar, a l’escala interior del Museu de Cadaqués, una reproducció en gran format d’una fotografia de l’exposició que ella ha comissariat, Radical Chic. L’autor és el seu amic, el fotògraf Oriol Maspons, a qui recorda amb afecte, i mostra l’entrada de Les Naufragés Club de Cadaqués, a principis dels 60. Dalt d’un cotxe espectacular, al centre, hi ha François Bessière, pioner i impulsor d’alguns dels locals de nit mítics com el mateix Naufragés, La Frontera, que va recuperar, i El Tropical, «l’única discoteca amb un cert luxe» que va tenir Cadaqués i que freqüentaven els integrants de la Gauche Divine. «Era una discoteca molt senzilla, però amb decoració refinada, d’estil francès. Abans només hi havia el Paradís», rememora Maio somrient. Han passat uns quants anys de tot allò, però ella ho té ben present perquè ho va viure com a part d’aquell col·lectiu artístic tan divers. No era ni fotògrafa ni escriptora ni model ni dissenyadora ni arquitecta. Sí la Relacions Públiques de Bocaccio, des de quasi els inicis i fins al 1979.
Rosa Regàs au piano, au bar La Frontera, en 1962. / ORIOL MASPONS
A les fotografies de l’exposició, quasi totes de Maspons, apareixen personatges amb els quals Anna Maio ha compartit íntima amistat. Que ella en formés part ho va propiciar l’editor Jorge Herralde (1935), fundador d’Anagrama a qui va conèixer a Heidelberg, a Alemanya, «fent un curs d’estiu per aprendre alemany i espanyol». Maio venia des de la italiana Torí on estudiava Filosofia i Lletres a la Universitat. Un any més tard, ja va anar a Barcelona, a la Universitat Central, per fer un curs de castellà i Herralde va ser la persona que la va introduir en el grup quan encara Joan de Sagarra no els havia anomenat Gauche Divine, un nom que a la fotògrafa Colita, pseudònim d’Isabel Steva i qui va ser ajudant de Maspons i Miserachs uns anys, no va agradar gens. «Colita era molt simpàtica, però una dona de fort caràcter», assegura.
Oriol Regàs, avec les premiers gogós à Bocaccio (1967). / ORIOL MASPONS
Aquell primer contacte amb Catalunya va sorprendre molt Maio. Encara ara recorda el tren de fusta amb el que va arribar el 1962 i la forta impressió que va tenir només travessar la frontera: «Era depriment, Barcelona era una ciutat molt grisa i a la gent se la veia trista». Ella arribava d’una Itàlia del boom econòmic en la que es respiraven aires moderns, i aquí va haver d’anar al consolat italià a declarar que «era catòlica i practicant» i després a la comissaria de la Policia, a Via Laietana. I cada tres mesos havia de renovar el permís i explicar per què es volia quedar.
Als integrants de la Gauche Divine els unia, diu Maio, «que érem joves, intel·lectuals o al seu entorn, tots d’esquerres quan encara no existien, i contra Franco; vam agafar l’esperit del Maig del 68». Es reunien, sobretot, al restaurant Ca L’Estevet, més conegut com La Mariona, al nucli antic de Barcelona, seguint les passes de Maspons i Català Roca, que eren més grans que ells. Just davant vivia la família de Terenci i Anna Maria Moix, que després també formarien part del col·lectiu. «Era un lloc barat i bonic», recorda Maio. A voltes es reunien quaranta joves omplint una única taula comuna al fons. «Érem tots amics i allí es va crear el nucli». Més tard, «va néixer Bocaccio, que va ser l’explosió del grup, el lloc on anar després de sopar en un moment que a Barcelona no hi havia res. Quan volies anar a ballar només hi havia una sala molt cutre». La llavor es va posar després d’un mogut viatge en vaixell que van fer a Eivissa per festejar el naixement del fill d’un amic d’Oriol Regàs. «A la discoteca Lola’s, va començar a néixer la idea. Oriol Regàs, Xavier Miserachs i Teresa Gimpera deien que s’havia de fer». El 1967, al carrer Muntaner, van començar a fer història. Va durar fins al 1985.
L’écrivain et éditeur Carlos Barral, en 1960. / ORIOL MASPONS
A Bocacció, diu Maio, quasi ningú anava a ballar, sí a «trobar la gent per xerrar». Ella, que després de doctorar-se en Filosofia i Lletres va estar fent classes i anant i venint d’Itàlia, va entrar el 1970 com a relacions públiques amb Georgina Regàs, quan a Espanya ni se sabia què era, i recorda els efectius sistemes de promoció d’Oriol Regàs: «Tots els periodistes venien i bevien gratis; a tots els Vips intel·lectuals els enviàvem paquets d’invitacions i també organitzàvem viatges, quan abans no se’n feien, pagant-ne una part». Després arribarien els reportatges, la revista «i el grup va anar creixent a l’entorn». Allò es va fer molt gran i, fins i tot, «venia gent de Madrid per veure la moguda de Barcelona». També a les models que es passejaven de bracet dels intel·lectuals del moment.
Ingenuïtat meridiana
[–>
En un article, el periodista Albert Oliveras, molt proper al grup, va escriure: «Tot i les aparences, Cadaqués és d’una ingenuïtat meridiana». Anna Maio ho referma. «Als anys 60, Cadaqués era un poble de pescadors, molt senzill, amb totes les dones vestint de negre fins a les celles, pobre i trist, però bonic i fantàstic», recorda. Quan la Gauche Divine va arribar-hi, van trobar poca gent, només algunes famílies estrangeres i també del país, «més burgeses i obertes de mentalitat, que s’hi havien establert». La seva arribada, diu Maio, «va ser un cop d’aire fresc». Aquí, sense esperar-ho, van coincidir amb intel·lectuals i artistes de primer ordre internacional, «un ambient «molt diferent del d’ara». «Anaves al Marítim i et trobaves amb Marcel Duchamp, Hamilton, Bombelli, Harnden… gent que atreia altres amics intel·lectuals».
Qui va animar-los a conèixer Cadaqués va ser l’escriptora Rosa Regàs (1933-2024) que «va venir el 1958 amb moto amb el seu marit. Pensaven que es mataven perquè la carretera era de terra, però quan van aterrar a baix i van veure el panorama i la llum, Rosa es va quedar extasiada, enamorada», diu Maio. Més encara quan va trobar Duchamp jugant als escacs al bar Meliton. Així, Regàs es va instal·lar amb la família -aleshores ja era mare de cinc fills- en una casa gran, sobre el mar, a sa Cueta. «La va llogar i la va tenir sempre fins que va marxar», diu Maio. La casa disposava d’uns baixos, una mena de cova on els propietaris deixaven estris i animals, i que ella va adaptar per fer festes a les quals convidava als amics, com l’editor Carlos Barral (1928-1989) amb qui va treballar a Seix Barral. El fotògraf cadaquesenc Joan Vehí va testimoniar gràficament moltes d’aquelles mogudes. El dia de l’estrena, també. A l’exposició se’n poden admirar fotos en les quals es veu als convidats asseguts sobre la palla del terra. «Rere seu vam venir tots perquè sempre ens parlava de Cadaqués. I, el fet és que era un poble màgic on feies el que et donava la gana, ningú et deia res i hi havia quatre gats i menys turistes, amb les botigues clàssiques de poble», assegura Anna Maio qui va iniciar el seu propi idil·li amb el poble el 1962, d’entrada de lloguer o a casa d’amics, fins que als 80, «quan encara es podia», ja es va comprar i rehabilitar una casa al barri antic, a tocar l’església, que ara comparteix amb la seva germana i família.
Colita portant un chapeau à la porte du bar La Frontera, en 1961. / ORIOL MASPONS
Passejant per l’exposició, Maio va descrivint molts dels personatges retratats per Maspons com Carlos Barral, home fascinat pel mar i la pesca, que els deia que allà «tots, com senyorets, pescàvem amb paraigües»; la impressionant model Elsa Peretti, de qui va ser molt amiga i que, al final, va marxar als Estats Units per sumar-se a l’equip de dissenyadors de joies de Tiffany o els pintors Marc Aleu o Pep Puigmartí.
[–>
Anna Maio se sent fascinada amb les imatges que l’envolten i que narren un Cadaqués ben diferent de l’actual tot i que, en part, preservat gràcies a aquella generació. M’assenyala dues en les que apareix mossèn Ceferín, que també Rosa Regàs recordava a les seves memòries, i un grup d’escolans després d’un enterrament. «Per anar al cementiri només hi havia un sender estret d’una dificultat terrorífica», diu Maio. Un parell d’aquells escolans es van reconèixer emocionats el dia de la inauguració de l’exposició. Una emoció que a ella li alegra el cor i sembla donar-li vida.
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#Cadaqués #paradis #vécu #par #Gauche #Divine
1726489976
