2024-09-06 07:30:11
Hi ha més psicòpates del que pensem?
Hi ha estudis que assenyalen que un 3% de la població són psicòpates. Però el més curiós és que les dues professions on més abunden, són la política, cosa que no em sorprèn…
A mi tampoc…
… i l’altra és el periodisme.
El pitjor deu ser un periodista ficat en política, a Catalunya n’hem tingut un de president.
Això ja deu ser el súmmum (riu).
Miri, els periodistes cobrem tan poc que no m’estranya que siguem psicòpates. Però els polítics? Amb el que cobren?
Té cert sentit, perquè el psicòpata té una falta total d’empatia, es marca un objectiu i pot passar per damunt de qualsevol per assolir-lo. S’avé molt amb la política (riallada).
El psicòpata té una falta total d’empatia, es marca un objectiu i pot passar per damunt de qualsevol per assolir-lo. S’avé molt amb la política
[–>
Els homes han de plorar?
La protagonista del meu llibre diu que mai es casarà amb un home a qui no hagi vist plorar. Una frase lapidària, però vol dir que els homes que no saben expressar els sentiments -cosa típica d’altres generacions- afortunadament comencen a estar descontextualitzats.
De petit, la meva mare em deia que no plorés, que era cosa de nenes.
A mi també.
És cert, com diu algú al llibre, que a les dones els agrada sentir-se desitjades (vigili el jardí on es pot ficar)?
A tots ens agrada sentir-nos desitjats. A qui no li agrada agradar? A tots ens agrada, però quan agradar és la teva única prioritat, tens un problema,
Mirant les xarxes socials, diria que hi ha gent que té aquesta única prioritat.
I a més a més, agradar d’una manera molt frívola . És a dir, agradar per l’aparença física, per la destinació del viatge, per allò que et pots comprar… Realment les xarxes socials han sigut un desastre per a l’autoestima. Les xarxes són com un ganivet de cuina, que el pots fer servir per a fer plats increïbles o per matar algú. El ganivet no en té la culpa. Igual que les xarxes.
Els homes que no saben expressar els sentiments -cosa típica d’altres generacions- afortunadament comencen a estar descontextualitzats
[–>
El difícil és renunciar?
El difícil és renunciar al renunciament. Li diu el psiquatre a la protagonista. El personatge del psiquiatre m’ha servit per posar al llibre moltes idees meves en boca seva. El renunciament pot ser un refugi molt temptador. El renunciament pot significar una vida molt tranquil·la, però els cementiris també ho són. Si no et passa res, la vida és molt avorrida, així que millor renunciar a la renúncia.
És curiós el joc que donen els psiquiatres en literatura i cinema
Permeten una intimitat justificada argumentalment. Permeten al lector aprofundir en els personatges. Si fos, per exemple, un carnisser, quedaria molt forçat
Un personatge afirma que el matrimoni ens dóna aspecte presidencial, com d’aquell qui entra a la Casa Blanca. Ja em perdonarà, però conec matrimonis que, d’això, res.
Bé, jo no estic casat…
Les xarxes són com un ganivet de cuina, que el pots fer servir per a fer plats increïbles o per matar algú
[–>
Per això no té aspecte presidencial.
He, he, tinc amics i amigues que s’han casat, i que s’han divorciat i s’han tornat a casar, i diuen «m’he casat» omplint-se la boca. Ho diuen d’una manera que sembla que diguin «sóc president». Com si ja haguessin complert la missió social que tenien encomanada, que era casar-se.
Vostè tampoc noi suporta la gent que els concerts encén els mòbils com si fossin espelmes?
És que… Miri, ahir estava sopant al meu hotel de Barcelona, i com que estava sol, em vaig posar a observar. La vista era espectacular. Hi havia dues parelles que no paraven de fer-se fotos en lloc de gaudir de la vista, que a més a més era molt romàntica.
«Quan un tio sense escrúpols i amb diners et vol trobar a Madrid, et troba». Em pensava que era al revés…
L’Ayuso va dir que a Madrid no et trobes al teu ex, i a la novel·la replico això. Madrid és una ciutat grossa, però si algú et vol trobar, et troba.
El renunciament pot significar una vida molt tranquil·la, però els cementiris també ho són
[–>
Què fa un economista escrivint thrillers?
Quan la gent sap que sóc catedràtic d’Economia, imaginen un senyor gran i seriós que ensenya matemàtiques, un paio molt avorrit. Però m’he especialitzat en recursos humans i en l’economia del comportament, que tenen molt de psicologia i sociologia. M’he adonat que això m’ha ajudat molt a construir personatges.
Ja que és expert en comportament humà: la massa sempre és gilipolles?
[–>
(Riallada) No diria sempre. En ciències socials, les premisses absolutes solen ser falses. Ara bé, sé per on va i li dono la raó. Conec persones que en el tu a tu són fantàstiques, i en grup es tornen… força animals. Algunes es transformen en autèntics ximpanzés.
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#Cest #dans #journalisme #politique #quil #psychopathes
1725603079
