2024-12-22 18:30:00
De la llarga nòmina d’entrevistats a Escribir no es normal, el més divertit i potser el més revelador és Santi Serramitjana, propietari de la botiga Joker Jocs de Blanes, on Roberto Bolaño (Santiago de Xile, 1953 – Barcelona, 2003) anava a afegir-se a la primera tertúlia que trobava i a aprovisionar-se de jocs d’estratègia. «Tenia predilecció per la Segona Guerra Mundial: crec que front rus», diu a la pel·lícula Serramitjana, amistat de Bolaño per complet al marge de cercles literaris. L’autor de Los detectives salvajes participava en la conversa «sabés o no del tema», recorda Serramitjana, i si se l’agafava en un error, que els fanàtics dels jocs no en passen ni una, deixava d’anar-hi: «¿I què hi fa? ¿No t’agrada la història que t’estic explicant?». Que per a Bolaño la vida era la literatura i viceversa no és un mite romàntic.
El documental Escribir no es normal, subtitulat Roberto Bolaño y su paso por Cataluña, es va estrenar en la primera edició del Blanes Costa Brava International Film Festival, celebrada al maig, i dimecres a la nit va tenir una projecció en una sala gairebé plena dels Cinemes Girona, cortesia de Casa Amèrica Catalunya. El seu director és el periodista xilè Tomás Achurra, de 33 anys, primer indicador que l’obra i la figura de l’escriptor estan superant la prova del temps i captant nous adeptes. D’això en direm més coses més endavant.
El film té quatre segments. El primer aborda l’arribada de Bolaño a Barcelona el 1977 i s’estén fins al 1980, quan va abandonar la capital catalana. No és que escrigués poesia, és que era «de professió poeta» les 24 hores del dia, assenyala Lola Paniagua, llavors la seva parella. L’entusiasmava Patti Smith, que ja al segle XXI, amb la irrupció de Bolaño al mercat nord-americà, es faria incondicional de l’escriptor. El seu amic Jaime Rivera, també xilè migrant, apunta que «no parava de llegir» i rememora vetllades a la llegendària pizzeria Rivolta del carrer de l’Hospital. És el Bolaño abduït per Rimbaud i Lautréamont, dos poetes que «cremen» a qui gosa tocar-los de veritat, segons l’autor en una entrevista.
A Girona hi va viure del 1980 al 1985, en una casa «ideal per suïcidar-se», en paraules de Bolaño. Va ser «una molt mala època» de la seva vida, en la qual estava «mig catatònic».
Va mantenir una intensa relació epistolar amb la crítica literària Soledad Bianchi, que explica: «Va deixar de fer moltes coses, entre elles menjar i viure, per ser escriptor».
Guillem Terribas, responsable de la llibreria 22, va suar la cansalada perquè Bolaño fes presentacions dels seus llibres a Girona quan es va enlairar definitivament com a novel·lista a Anagrama la segona meitat dels 90. En aquestes presentacions, però, es va forjar l’amistat amb Javier Cercas.
El tram Blanes 1986-2003 recorre els anys que va passar en aquesta ciutat, que té una Ruta Roberto Bolaño.
Finalment, la vida post mortem de Bolaño queda reflectida en els testimonis d’escriptors a qui va marcar, com Alejandro Zambra, Luna Miguel, Jorge Carrión i Constanza Ternicier. Sobresurt el cas d’Adrià Ibáñez (Tremp, 2000). A causa de la lectura amb la seva mare hospitalitzada de 2666 es va obsessionar amb Bolaño i va orientar a l’escriptura la seva carrera, fins aquell moment centrada en la música.
Al final de la projecció a Barcelona hi va haver una xerrada entre el director d’Escribir no es normal, Tomás Achurra, i Dioni Porta, llibreter d’Obaga. Achurra es va declarar bolañista «al peu de la lletra» i va explicar que la seva motivació per fer el documental va ser «tenir un trosset» d’un autor que el va impactar amb força quan el va llegir com a migrant acabat d’arribar a Barcelona.
[–>
No l’interessaven les llegendes negres d’origen nord-americà ni el culebró entre Carolina López, la viuda de Bolaño, i Carmen Pérez, la seva última parella, sinó mostrar els aspectes «vitalistes i lluminosos» de l’escriptor, «a l’amic i a l’amant». I també l’empremta de Bolaño en noves generacions d’autors.
#DOCUMENTAIRE #BOLAÑO #Roberto #Bolaño #foc #éternel
1734912449