2024-11-03 08:30:00
Just passar la porta d’accés a l‘església de Santa Maria de l’Estrada, a Agullana, a l’esquerra, hi ha una minúscula habitació que passa desapercebuda. Qui s’hi atansi aquests dies, potser hi intuirà una figura entremig de les ombres, dibuixant, il·luminada tan sols per un fil de llum artificial. És l’artista Antoni Federico (1950) qui aprofita els inevitables temps morts, que es generen entre visita i visita, per treballar. «El meu cap no pot parar», es justifica tot mostrant-me el dibuix que es va formant sobre el paper que sosté entre les mans. M’atansa una lupa i em convida a contemplar el misteri que amaga aquell garbuix de traços compactes. Dins aquell fons negre i espès veig una acumulació d’estructures, clares, precises, l’intent de l’artista per plasmar la matèria fosca. «Això és el que no soc capaç d’explicar. Des de petit que he tingut una visió esfèrica, visionava tot el que era l’Univers, el comprimia i l’estudiava en petit», confessa. El seu, d’univers, el que ha fet créixer al llarg d’una vida, és el que desplega ara dins aquest temple que ell tant coneix i estima, un viatge pel seu fascinant món creatiu que beu de la ciència i s’expressa amb l’art.
No és la primera vegada que Federico ocupa un espai amb connotacions sagrades. L’última exposició la va fer, el 2022, al convent de Sant Agustí de Castelló. També, abans, havia exhibit obra en aquesta mateixa església de l’Estrada, escenari dels seus jocs infantils, tot i que aleshores enrunada i sense sostre, amb una figuera de grans dimensions, al bell mig, on ara ha col·locat una instal·lació. Amb nou anys, explica Federico, va emigrar des del sud amb tota la família, resseguint el camí fet abans pel germà del pare, i es van instal·lar en aquest racó de l’Empordà que ell ha acabat estimant amb fervor. «Soc estradenc fins al moll de l’os», afirma vehementment.
Deux pièces dédiées à Montserrat qui ont suscité beaucoup d’intérêt. / Josep Ribas
L’artista rememora que no volia anar a escola perquè «això d’aprendre en comú no m’interessava». A Andalusia havia tingut la sort de rebre lliçons d’un mestre republicà, empresonat a casa. «Era una eminència, em va ensenyar tot el que sé», reflexiona. Entre onze i dotze anys va plegar d’estudi i se’n va anar «a collir tòries amb la Carmeta de can Roman». El pare, però va intuir que aquell fill seu necessitava alguna cosa més i li va facilitar una habitació a casa perquè experimentés. «El pare treballava a la vinya, però tenia el que ara s’anomena intel·ligència emocional». De fet, tota la família sempre li regalava llapis, colors i estris per crear. «No sé si ho sabien», medita Federico qui, tanmateix, assegura que no era l’art el món en el qual volia indagar sinó en la ciència. El metge d’Agullana, el senyor Grabulosa, el va ajudar. «Quan venia a visitar els malalts, primer volia saber què pintava el vailet». Va ser a ell a qui li va augurar i concretar què faria: «teoria artística de la física i la ciència».
Molts han estat els que s’han apropat aquests dies per veure l’exposició de l’Estrada, que justament es tanca aquest diumenge 3 de novembre, i, sobretot, per parlar amb l’artista. Un dels visitants d’excepció ha estat el mateix Bisbe de Girona, que es va mostrar molt interessat en la seva obra. «Vam parlar una mica de tot», desvela Federico. No és l’únic. També hi han passat científics i matemàtics, que molt sovint s’apropen al seu taller i que se sorprenen amb les deduccions a què arriba l’artista. Altres espectadors s’han emocionat en contemplar-la tot i que Federico, adverteix, no treballa «ni per emocions ni imaginació, la meva obra no és automàtica, està molt pensada abans i meditada». Rere s’amaga «una manera molt personal de fer recerca, la meva».
Quan se li pregunta quines peces ha escollit per la mostra, diu haver «creat un conjunt harmònic per posar a flor de pell el que és realitat, que no és el que només veiem sinó molt més». Són obres de petit format, algunes molt antigues, quasi dels seus inicis als anys setanta, altres que s’havien vist en anteriors muntatges, com la instal·lació que presideix el centre del temple, ara presentada del revers, i, finalment, de molt més actuals. Moltes les conserva en el seu taller, testimoni mut de la doctrina que ha marcat la seva trajectòria: «Jo treballo cada dia i no miro si s’ha de vendre o no». Reconeix que en els inicis «pintava coses decoratives i artesanes per no fer una pintura comercial». Va començar als tretze o catorze anys «per tenir un suport econòmic» fins que va apostar per bolcar-s’hi de ple. Han estat molts anys cercant el seu llenguatge, però, sobretot, agafant ofici i formació per poder expressar tot el que li bullia dins. Així es va endinsar en l’estudi dels mestres, no només de la pintura, des d’Altamira fins a Picasso, sinó també de la ciència i les altres arts. «Van ser més d’una vintena d’anys i, quan vaig veure que ho entenia, vaig dir-me que havia de fer una forma, influïda sí, però que no se centrés en el que havia estudiat». Ell era conscient que no podria crear sinó «afegir al que els altres havien deixat».
De les peces que més èxit han tingut a l’Estrada n’hi ha un parell dedicades a Montserrat instal·lades a l’altar. Són obres creades fa una dècada mentre estudiava els cabalistes del monestir i l’hermetisme, l’estudi i la pràctica de la filosofia oculta i màgica. «Estudiava com les pedres són primer que nosaltres», diu. A banda i banda hi ha dues columnes, que va presentar a la Fundació Valvi a principis de segle i en altres ocasions, perquè, en elles, diu, «hi ha la base de la meva pintura: la transparència és l’aglutinant i mare de tota la física, de tot l’Univers».
[–>
«L’art és la meva vida»
[–>
Fa pocs dies, amb motiu de l’ampliació del centre comercial Gran Jonquera, Federico va pintar una tela de gran format, per primera vegada, in situ, amb públic. Ell, assegura, que defuig aquestes situacions. De fet, mai ningú l’havia vist pintar, ni el seu fill. Ell se sent bé treballant en el taller, nou o deu hores diàries, de dilluns a diumenge. Només viatja per les exposicions i té molt presents els espais que ocupa: «Vaig a decorar-los, la manera màxima de la meva visió: espai-obra, és un conjunt». Federico confessa que «l’art m’ha fet persona, ha estat i és la meva vida. La llàstima és que no puc expressar-ho tot, per això treballo diàriament, em falten mans», diu. A voltes, ha intentat fer-ho amb les dues al mateix temps, emulant Claude Monet. «Ell deia que la natura corria més que ell i, al principi, no l’entenia, ara sí. Tots aquests grans creadors eren gent de ciència i la història, algun dia, ho haurà de manifestar».
#Federico #créateur #qui #sabreuve #science #sexprime #avec #lart
1730658675