2024-12-08 08:30:00
Vet aquí que una vegada hi havia un vailet de Santa Eugènia que somiava ser futbolista. El seu pare el president de la Penya Madridista de Girona i ell només feia que intentar imitar les xilenes del seu ídol Hugo Sánchez. «De petit ja duia els cabells llargs i fins i tot em vaig fer els rínxols que duia ell». Aquell marrec de nou anys que s’atipava a fer gols al club del barri -una temporada en va fer vuitanta- va cridar l’atenció del Barça en un amistós. «El pare em va dir que anés a la Masia, però jo era molt tímid i no ho vaig veure clar. Els vam contestar que potser més endavant. Dos o tres anys més tard van tornar a venir i vaig anar a fer-hi una prova. Em van dir que ja em trucarien i encara espero que soni el telèfon». És Carlos Martínez (Girona, 1978), un clàssic del futbol gironí de finals dels noranta i principis dels dos mil que es va fer un fart de fer gols amb les samarretes del Banyoles, Cassà, Peralada, Guíxols i Palafrugell, entre Tercera i Primera Catalana. També amb el Girona (1997-98), on hi va arribar cedit del Saragossa.
Matamala et Chechu tentent d’arrêter Martínez à Montilivi à Gérone-Palafrugell de Tercera en 2005 / Marc Martí Font
Perquè el tren del Barça se li va escapar, però el del Saragossa, no. I així, després que Narcís Julià, llavors entrenador del juvenil B aragonès, s’hi fixés quan jugava al Bons Aires, li va proposar d’anar a fer una prova en un torneig a Sabadell. Aquest cop sí, va convèncer i cap a Saragossa falta gent.
Martínez, pendant son séjour dans l’équipe de jeunes de Saragosse / Diari de Girona
Amb divuit anys, Martínez s’integrava al juvenil A del conjunt aragonès on compartiria vestidor amb Fernando Soriano o Álvaro Rubio que llavors farien carrera a Primera. Tot anava bé. Vivia a la residència del club, jugava a un grup potent i feia gols. I el millor de tot, cada quinze dies participava en un partidet d’entrenament contra el primer equip a la Romareda. «Allò era espectacular. Hi havia Gustavo López, Morientes, Dani García, Higuera, Pardeza, Kily González, Radimov…». En un d’aquests partits, a Martínez, que ja havia perdut la timidesa feia temps, no se li va acudir res més que provar de fer una sotana a Gustavo Poyet. «Em va agafar per banda i em va dir ‘qui t’has pensat que ets?’ Vaig posar-me ben vermell…» , riu tot recordant que un cop va fer un gol de vaselina al porter Juanmi. Tot continuava bé fins que un dia, en aquests partidets el genoll li va fer crec. «Em vaig trencar els lligaments encreuats i el menisc. Recordo que cridava ‘el genoll, el genoll!’ i que Kily González i Poyet em van ajudar a sortir del camp i pujar a la llitera».
Le joueur de Gérone lors de sa première étape à Cassà en 2000 / Diari de Girona
Aquella lesió escapçaria el somni d’arribar al futbol professional al gironí. Bé, la lesió i també la decisió de venir a Girona a fer la recuperació. «Va ser el gran error que vaig cometre. Segurament si m’hagués quedat allà, el club m’hauria fet un seguiment i, un cop recuperat, hauria estat més fàcil integrar-me al filial. Jo era molt jove i vaig voler tornar a casa amb la família. Treballava amb Ricard Gainza cada dia quatre hores durant vuit mesos per posar-me a punt». Oblidada la lesió, el Saragossa el va cedir al Girona, llavors a Primera Catalana, que entrenava Pere Gratacós. Després vindria una altra cessió poc productiva al Banyoles abans de desvincular-se del conjunt aragonès.
Martínez lors d’un match amical contre l’Espanyol avec Peralada en 2008 / Aniol Resclosa
A partir d’aquí començaria una llarguíssima trajectòria per Cassà, Peralada i Palafrugell en diverses etapes tots tres. Martínez era futbolista. Gaudia del futbol alhora que ho compaginava amb la feina al departament de trànsit d’una gestoria «fent matrícules, canvis de nom i el que fes falta». Paral·lelament, va conèixer la seva exdona i mare de la seva filla, una ballarina i model brasilera la qual li faria descobrir un altre vessant esportiu-cultural: la capoeira, una modalitat que barreja dansa, acrobàcies i arts marcials. «Ella treballava a la tele i en espectacles idesfilades. A mi m’agradava el que feien els ballarins que l’acompanyaven. Vaig començar a practicar-ne d’amagatotis del futbol i me’n sortia prou bé», confessa. «Segurament per això aixecava tant la cama durant els partits i podia fer controls i gols de tisora complicats», somriu. Li provava tant que fins i tot va participar en algun espectacle a Barcelona. «Vaig estar en una carrossa d’un Carnaval vestit amb una capa acompanyant la meva exparella», diu el gironí que assenyala «la cua» com un element que va ajudar-lo a entrar en aquest món. «Com que duia cua, quedava bé pels salts i els agradava». Tot plegat li va permetre també conèixer Ronaldinho i estar en «forces festes» a casa seva a Castelldefels. «Recordo estar assegut amb ell i Deco tocant els timbals i cantant».
[–>
Le natif de Gérone a pratiqué la cupeira pendant plusieurs années / Diari de Girona
De la capoeira no n’ha viscut i el futbol li va donar moltes més alegries. Amb el Palafrugell va gaudir com mai dirigit per Domènec Torrent, a Peralada va coincidir amb Rodri i Vílchez i va ajudar a pujar l’equip a Tercera. Va ser a Cassà on guarda el millor record de la carrera. Era la temporada 07-08 i el Cassà de Robert Vila es jugava la salvació en la penúltima jornada a casa contra el Castelldefels de Miquel Olmo. «Estava emprenyat perquè en Robert no m’havia posat de titular. Necessitàvem guanyar i la graderia cridava ‘Carlos, Carlos’. Vaig entrar i, ja al temps afegit, vaig fer un golarro de rosca que va entrar per l’escaire», recorda emocionat. «Sempre feia gols de bella factura», admet Martínez que va acabar la carrera al Can Gibert. Des de llavors, s’ha establert a Olot i fa de responsable a Noel Alimentació.
Martínez célèbre le but qui a pratiquement sauvé Cassà à la Tercera en 2008 / Joan Carles Codolar
#faisait #capoeira #secret #depuis #football #Jai #fait #des #spectacles #tout
1733641988