2024-05-17 19:30:58
La presentació de l’últim espectacle de Nao Albet i Marcel Borràs va acabar amb retrets i un llençant un got d’aigua a l’altre amb la directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) al mig. La trifulga, que es va fer viral, era una representació més de la carrera conjunta dels dos actors, directors i dramaturgs, sempre pervertint la barrera entre realitat i ficció.
Coincidint amb els quinze anys de l’estrena del seu primer treball, Nao Albet (Barcelona, 1990) i Marcel Borràs (Olot, 1989) s’han marcat un autohomenatge en què reflexionen sobre la seva amistat, la seva trajectòria i l’ego -el títol, De Nao Albet i Marcel Borràs, i la fitxa artística, amb autoria, direcció, interpretació, vestuari, il·luminació, veu en off i moltes altres coses a càrrec de Nao Albet i Marcel Borràs ja ho diuen tot- per, asseguren, tancar la seva etapa com a parella artística. Després d’estrenar la tardor passada el muntatge al TNC i dur-lo al festival Temporada Alta i Madrid, Borràs la presenta aquest dissabte a casa, al Teatre Principal d’Olot.
[–>
L’olotí remarca que el muntatge és, per sobre de tot, una reflexió sobre la complexitat de les relacions humanes i de l’amistat en general, una relació que en el seu cas va néixer treballant en un espectacle de Roger Bernat el 2005. Des que Àlex Rigola els va donar la seva primera gran oportunitat com a dramaturgs al Teatre Lliure i fins aquest presumpte divorci, han parit projectes com HAMLE. T.3., Mammon o Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach.
El teatre, i sobretot, remarca Borràs, l’amor per l’escena contemporània, ha estat sempre al centre de la seva amistat i, per tant, era inevitable que acabés també a l’escenari. «Els processos creatius són intensos i, a mesura que et fas gran vas creant la teva pròpia subjectivitat i apareixen diferències que a vegades hem portat millor i a vegades pitjor», assegura per explicar la separació.
Afirma que en el procés de creació han volgut «anar al fons». «Ja havíem tingut moltes converses sobre com ens relacionem, què ens domina i les trampes que ens fem l’un a l’altre i a nosaltres mateixos, però l’espectacle ha propiciat que això fos més extrem», apunta.
«En el nostre cas, tenim el doble vessant d’amistat i feina i la nostra professió ja té molt a veure amb mostrar-se al món, explicar-se i saber qui ets i què vols dir, per això està clar que un dels motors del nostre conflicte és l’ego, l’altre gran tema de l’espectacle», continua.
I és que l’embrió de De Nao Albet i Marcel Borràs és una antologia, la voluntat de mirar cap a tot el que han fet junts, sobretot dels primers espectacles, perquè, lamenta, els van representar en comptades ocasions.
«La idea del recopilatori ens va dur a parlar de l’ego i a preguntar-nos si voler parlar tant de nosaltres mateixos i fer una antologia abans dels trenta ja era de per si un acte egòlatra», diu.
Assenyala que el procés per gestar l’espectacle els ha canviat. «Tot això també ho fem perquè ens transformi a nosaltres. Quan fas teatre no pots controlar l’impacte en el públic, però pots treballar per transformar-te a un mateix. Veníem de fer uns espectacles que tenien molt a veure amb la imaginació, el joc escènic i la floritura per petar-li el cap a l’espectador i en aquesta ocasió volíem tocar una tecla molt diferent, mirar cap endins per modificar-nos a nosaltres mateixos», continua Borràs.
Ho fan amb matisos molt diferents segons l’episodi recordat, des de la nostàlgia, la paròdia i fins i tot, amb violència. «A vegades hi ha més auto que ficció i en altres, més ficció que auto. No tot és el que sembla ni el contrari, tot és un joc», apunta Marcel Borràs, que recorda que molt abans que l’autoficció es posés de moda el duo ja es dedicava a fer espectacles amb anècdotes de la seva vida i personatges amb el mateix nom que ells.
El final… o no
[–>
Olot és el primer pas d’una gira que arrencarà realment l’any vinent i que els durà de nou a fer temporada a Madrid i, no descarta, també a Barcelona: «l’obra és viva i pot ser que vagi mutant, per ara no li veiem un final ni tenim una data límit per fer-la i tindria sentit tornar a Barcelona».
[–>
De Nao Albet i Marcel Borràs serà realment l’última creació de Nao Albet i Marcel Borràs? Qui sap. «No sabem si això és el final, podria ser perfectament que fóssim un d’aquells grups que s’acomiada i torna», reconeix. De fet, l’espectacle ja va una mica per aquí.
«D’enfants terribles no ens n’hem cregut mai»
Des dels seus inicis, els ha acompanyat l’etiqueta d’enfants terribles. Ara que ja no són tan joves, assegura: «Aquesta etiqueta no ens ha pesat massa perquè mai ens l’hem cregut, no ens hi hem identificat. Quan ens la van posar no ens va semblar lògica, ja no per enfants, que sí que ho érem en el seu moment, sinó per terribles, no anem a contracorrent».
«Sempre hem fet un teatre molt popular: hem agafat referents que potser son radicals o estan als marges, però a qui el sistema ha donat espai, per transformar-los. El nostre motor creatiu no és anar a trencar els models de la teatralitat», diu un creador teatral que, des de ben jove ha pogut treballar als grans teatres del país, com el TNC i el Lliure, i ha rebut reconeixements com el Max o els premis de la Crítica.
Tot i que la seva entrada als escenaris més rellevants «pot semblar plàcida des de fora», subratlla que de portes endins no ha estat tant: «hem rebut molts ‘no’ i les primeres obres les fèiem tres dies i amb uns pressupostos que no ho eren, simplement ens deixaven l’espai». «El problema no és que nosaltres haguem tingut sort, sinó que el sistema no deixi espai a més creadors joves», critica Borràs, que ara està en un moment d’aturada després d’encadenar i solapar projectes com les sèries Això no és Suècia, Galgos o El Immortal.
#pourrait #parfaitement #nous #fassions #partie #ces #groupes #qui #disent #revoir #reviennent
1716002519
