2025-02-07 08:02:00
Cat Falling (pronunciat: que et follin), que es representa demà (20h) al Teatre de Salt, retrata amb humor l’amistat entre la Rita, 25 anys, percussionista d’un grup de rock-punk i professora de bateria, i l’Ignasi, 70 anys, jubilat que s’ha apuntat a aquestes classes. Ricard Borràs n’és el protagonista, amb la seva filla Aina.
Quan participava en orgies [va ser un dels protagonistes de L’orgia, de Francesc Bellmunt, film de 1978)]avez-vous imaginé partager la scène avec une fille?
De cap manera (riu). A l’època de L’orgia l’últim que em passava pel cap era tenir fills i una família. Les meves neurones estaven concentrades en lligar -això per mi era molt important- i en poder dedicar-me aquesta feina.
L’orgia li va servir?
Efectivament. A l’hora de lligar vaig notar un canvi de qualitat fantàstic. Vaig passar de ser aquell pobret que mirava de buscar-se la vida a Zeleste, a dir «home, veig que això funciona».
A l’hora de lligar vaig notar un canvi de qualitat fantàstic. Vaig passar de ser aquell pobret que mirava de buscar-se la vida a Zeleste, a dir ‘home, veig que això funciona’
Passaria els filtres dels temps actuals, un film com L’orgia?
Ho veig difícil. Pensi que en Juanjo [Puigcorbé] Il est sorti avec sa moto, nue, à travers Aragon Street. Pour les braves. Et nous avons tourné presque tout le film dans un appartement, sans permis ou quoi que ce soit, c’était un peu de pirate. Et tout le message de l’orgie, aujourd’hui … la liberté d’expression remonte, et je suis désolé.
És l’esquerra qui avui intenta coartar la llibertat d’expressió?
El que vol fer l’esquerra és controlar. Controlar el relat que li interessa a ella. Em refereixo als partits d’esquerra, que lluiten per aquest relat sigui com sigui. La feina dels artistes és guanyar espai perquè hi hagi un altre relat a més de l’oficial. És una manera d’equilibrar-ho.
La llibertat d’expressió va enrere, i em sap greu
Cat falling es podria traduir -amb reserves- com Catalunya cau. Cap a on?
Teatralment, a Catalunya no estem passant un bon moment. Un dels empresaris més importants de Madrid em va dir fa poc que és una llàstima, que abans venia a Catalunya a buscar talent i se l’enduia cap allà, on va estrenar moltes obres. Ara ja no ve a Catalunya. És preocupant veure que fa uns anys, en teatre, nosaltres érem com un focus, mentre que ara és una cosa una mica endogàmica, com un peix que es mossega la cua. Espero que sigui una cosa passatgera, i que tornem a ser el que hem sigut.
I més enllà del teatre, cap on cau Catalunya?
Això no ho sabem (riu) Jo crec que no ho sap ningú. Actualment, aquesta pregunta no la pot respondre ni el polític més informat del món. Estem en una mena d’impasse que no sabem cap on tirarà.
Cat falling es pronuncia que et follin. Li han dit moltes vegades?
Infinites vegades. Però cada vegada que m’han engegat a fer punyetes, he pensat «és igual, tornarem a créixer, ho tornaré a fer». Cal aixecar-se de nou, cada cop que et treuen de la circulació. Això, en aquesta feina del teatre, passa cada dos per tres. Em passa a mi i l’hi passa al més pintat.
Cada vegada que m’han engegat a fer punyetes, he pensat ‘és igual, tornarem a créixer, ho tornaré a fer’
Té ganes de jubilar-se, com el protagonista de l’obra?
Això sí que no. Per mi, la meva feina és la meva vida. Per tant, és com si em preguntés si em vull jubilar de la vida. Home, em jubilaré de la vida si tinc una malaltia molt fotuda, llavors diré «doni’m una pastilleta i adéu, bon dia». Mentre el cos aguanti i tingui el cap clar, veig impossible jubilar-me.
Ni de la feina ni de la vida?
Ara tinc setanta anys, a la meva edat és molt important poder sentir-me útil, tant a la feina com a la societat.
Comparteix escenari amb la seva filla. Ja que no ens llegirà: què li ha amagat, de la seva joventut?
Hòstia. Li he amagat com n’era de gilipolles (riallada). L’hi ben juro. Recordo coses de la meva joventut i penso «però que gilipolles!». Llavors, és clar, davant de la meva filla he intentat sempre donar la imatge de pare responsable, de senyor que feia les coses amb certa coherència. Si jo expliqués a la meva filla les incoherències i les ximpleries que vaig arribar a fer de jove, diria «quin pare m’ha tocat». I no només de jove, fins i tot ja de grandet (riu).
La meva feina és la meva vida, preguntar-me si em vull jubilar, és com si em preguntés si em vull jubilar de la vida. Home, em jubilaré de la vida si tinc una malaltia molt fotuda, llavors diré ‘doni’m una pastilleta i adéu, bon dia’
Té amics 40 anys més joves?
Realment, sí. Sobretot perquè la meva filla té 40 anys més que jo, i a partir de la gent que ella coneix, he anat tenint força relació amb joves. I m’agrada molt, és de les coses més interessants. Jo no tinc ganes d’explicar batalletes ni d’explicar res a ningú, però quan veus que una persona jove s’interessa per coses que tu dius, és tot un honor.
I parella? Se’n pot tenir una 40 anys més jove?
La meva dona en té 19 menys que jo.
No està malament, però no ho deia per vostè, Borràs.
Es pot tenir una parella 40 anys més jove, sens dubte. Qualsevol cosa que es surt del normal, és possible. Home, si el membre de la parella més gran està forrat i l’altre està intentant prosperar, ja podem imaginar per on van els trets. Però les relacions humanes no depenen mai de l’edat.
Als joves els aconsello que si no lluiten per les coses, ningú no els les donarà. I sobretot, que siguin ells mateixos, que no s’apuntin al pensament únic, com volen els altres
Quin consell donaria a la generació que ve tot darrere?
Que lluitin. Que no es conformin. Que si no lluiten per les coses, ningú no els les donarà. I sobretot, que siguin ells mateixos, que no s’apuntin al pensament únic, com volen els altres.
Hi ha excés de pensament únic?
Sí, hi ha gent interessada en què l’altra gent no pensi.
Abonnez-vous à continuer à lire
#Jai #caché #fille #comme #létais #Gilipolles #dans #jeunesse
1738914228