2024-10-04 07:04:31
Després de dos anys com a directora esportiva, des que va anunciar la seva retirada el 2022, l’exbase internacional assumeix un nou rol a l’Uni: ara serà l’assistent de Roberto Íñiguez, mentre Pere Puig recupera el poder als despatxos. En aquesta entrevista revela que la proposta inicial va sortir del tècnic, i que estar a la banqueta és una opció que li agrada. Diu que coneix el club com ningú: «aquí hi he fet de tot, fins i tot fer el llit a una jugadora, o dur-la a no sé on».
Veure-la aquest curs com a assistent de Roberto Íñiguez és un primer pas per, en el futur, arribar a ser primera entrenadora?
Això és el que estic intentant descobrir. A mi m’agrada entrenar, em surt, per tot el bagatge, perquè m’hi sento còmode. És el meu habitat, encara que no sigui dins la pista. Ser assistent no és el mateix que ser primer entrenador, i assistint també m’hi sento còmode, és el que jo sé fer. Jo soc una bona segona de bord, quan jugava jo tenia un cap, que era el líder màxim, l’entrenador, i jo feia el que ell em deia, m’ho feia meu i ho transmetia. En trobo còmode assistint Roberto, és un gran entrenador, té les idees clares i tenim un estil similar de veure el bàsquet, a banda que fa molts anys que ens coneixem. Hem transitat pel mateix nivell de bàsquet. Per a mi és fàcil, tot i que per moments sigui un tio difícil (riu). Estic en aquesta posició intermitja, entre el cap i els soldats.
Es va equivocar assumint la direcció esportiva fa dos anys?
No, no ho penso així. Jo tinc clar que no soc de despatxos, no és el meu tarannà, ara coordinar sí, moure gent, fer gestió humana, sí. Llavors vaig haver d’aprendre moltes coses, n’hi va haver que no em van agradar… però no em vaig equivocar. D’entrada aquella era la proposta que tenia quan em vaig retirar. Jo en aquell moment volia sortir de la pista, no volia deixar de jugar i seguir enganxada allà. M’hauria costat més. Volia posar terra entre mig. Estar al món del bàsquet, però no tant a prop. A mi m’ha costat deixar de jugar, i més quan em veig disponible, no estava cansada. Ho vaig deixar perquè tenia una edat i s’obrien noves coses. Ser entrenadora sí que penso que és una cosa que va amb mi, però tampoc sé si vull que sigui a l’elit, perquè la base també m’agrada molt, és educació a part de bàsquet. Si acabo sent entrenadora, aquesta visió 360 que tinc del club, que el conec de dalt a baix, és guai, és una formació important.
Pel que em diu, encara està trobant el seu lloc al món després d’haver deixat de jugar?
Això sempre. I des que he deixat de jugar especialment. No soc gens conformista. Sempre he tingut la sort de ser on volia, i ara hi soc, vull estar a Girona. I això ja és molt, amb les inèrcies que tinc jo d’anar canviant de lloc, també se’m podria aturar el cap i dir ara me’n vull anar a una altra banda a un projecte nou. Jo al final només havia fet una cosa, jugar a bàsquet, i ara estic buscant. Em veig capacitada per fer força coses dins del món de l’esport perquè soc molt multitasquing. Jo la direcció esportiva la compartir amb en Pere (Puig), i ara ho és ell, però seguim compartint feines perquè en aquest club falten mans. Amb ell hem arribat a un punt on tenim bona connexió per saber què ens agrada i veure el bàsquet.
El seu canvi de rol és una decisió del club, una petició de Roberto Íñiguez o una proposta seva?
El que fa la proposta inicial és Roberto. Ell em diu que es queda però que una de les coses que li agradaria, no un requisit total però sí una cosa que li agradaria, seria que la Laia passés a la banqueta, a la pista. M’ho diu a mi, a en Pere… tot això ve de l’estiu, quan s’estava parlant també tot el tema de la fusió amb el Bàsquet Girona i també ho havíem dit a en Marc (Gasol) i en Xus (Escosa), i els semblava bé. Al final la decisió s’ha acabat prenent molt al final perquè jo passava a pista si en Pere assumia la meva feina, però la fusió no s’havia acabat fent. Jo no podia fer les dues feines. Venia de no haver parat, pràcticament, i de molt tute mental. I a més no podia estar a la pista entrenant una jugadora i després resoldre amb ella problemes contractuals. Les dues coses s’havien de separar per molt que ens faltin recursos.
El que està clar és que Laia Palau és una persona de confiança del club.
Òbviament. Soc «chica para todo», però molt centrada ara en la feina d’ajudant d’Íñiguez.
En la seva etapa de directora esportiva van faltar resultats?
Sí. No me n’amago, al contrari, per a mi va ser molt dur. Veníem del que veníem i poc a poc hem hagut d’entendre la nova realitat de la lliga i del mercat, com s’ha posat de difícil la competició. No estic contenta. No estic contenta. Costa molt tirar endavant això i sé que els resultats en l’esport, i més nosaltres que volem ser ambiciosos, també són necessaris. Ja no és guanyar, és també la imatge que puguis donar en alguns moments, això és el que més em va costar.
S’ha de mantenir l’exigència i l’ambició, a l’Uni, o és el moment d’enviar un missatge més conservador perquè la realitat és diferent a la de fa uns anys?
Sempre se’ns ha d’exigir competir. De moment no hem fet el pas de dir que volem ser, amb tots els respectes, un IDK o un Gernika. Els pressupostos i l’equip no és d’aquest nivell. Som un equip de Final Four de la lliga. I dins d’aquí, València està agafant un rumb fix difícil d’atrapar, Salamanca sempre està per sobre perquè juga l’Eurolliga, i a mi m’agradaria el model de Saragossa, potser un equip més petit, però que se’n surt amb bones dinàmiques i gent competitiva. M’agradaria no baixar d’aquí. Jo no vull ser un Estudiantes, però potser ens toca ser-ho. En tot cas, l’equip no està configurat per a això, tot i que sabem que ens costarà guanyar a La Seu, al Ferrol, ens costarà guanyar, perquè ara mateix l’equip no està a punt, estem salvant els mobles…
“No estic contenta dels dos anys com a directora esportiva. No me n’amago, va ser molt dur»
[–>
Exactament quina serà la seva funció a l’staff?
Com que a mi m’agrada treballar individualment amb les jugadores, la meva proposta era fer específic, amb feines individualitzades, fer-los vídeos, estar més a prop d’elles. Són coses que a mi em surten. També fer més seguiment, si cal, del tema bàsquet base. A nivell de temes d’anàlisi ho estem acabant de muntar amb en Jordi (Sargatal). Suposo que jo me n’encarregaré més fer de l’scoouting individual de les jugadores contràries. Estem definint les tasques. Roberto també està avaluant què li puc donar i què no, tot i que està content perquè parlem el meu llenguatge de bàsquet. Si s’hagués fet la fusió amb el Girona l’staff estava més definit. Ara no sé si viatjaré sempre, per exemple, perquè jo segueixo treballant per la pedrera. Anirem veient. A mi el que més pal del món em feia, d’això de ser assistent, era tornar als viatges i a fer la vida de l’equip, tot i que soc conscient que és la meva feina. Però també faig altres coses, com una reunió amb aquesta empresa o amb aquesta altra.
M’han dit que també és molt bona, en aquestes reunions, a l’hora de veure l’Uni.
Aquests dos anys he fet de tot. Des d’anar-li a canviar els ploms a una jugadora, a fer-li el llit, o a portar-la a no sé on. A parlar amb aquest espònsor, a parlar amb escoles… jo soc ambaixadora d’aquest projecte, venc el producte. Quan l’U ni em fitxa, em fitxa com a imatge, en part. Ja m’agrada fer aquestes coses, i li repeteixo, la meva feina és molt multitasquing. Soc aquest tipus de figura, i ja m’està bé. I jo no vull abandonar això, tampoc, perquè és important i m’agrada. Penso que soc una molt bona ambaixadora d’aquest projecte, millor que jo no li ho pot vendre ningú. He arrelat aquí, tot i ser de fora, i és guai, això us dona als gironins un power especial. I a les tardes, no ho oblidi, estic amb temes de la base.
Troba a faltar competir?
No sé què dir-li. Ja no és la competició en sí. Per mi el millor és entrenar bé. Quan em vaig retirar deia que si em paguessin només per venir a entrenar, hauria seguit. El que se’m feia més feixuc era la competició. Jo veig l’entrenament com una cosa artesanal. La competició pura i dura t’afecta molt el cap, i jo ja n’he fet molta. Trobo a faltar més és la rutina del dia a dia dels entrenaments, d’ajudar a millorar l’equip.
Només tres jugadores continuen de l’any passat. Calia una revolució a la plantilla?
Que quedi clar que hi havia jugadores que volíem que es quedessin. El nostre pla no era fer cap revolució. Tolo, Labuckiene i Magarity, el joc interior, ens l’hauríem quedat. La Tolo i la Labuckiene, per temes personals i per seguir el seu tren de vida, han tornat a casa seva amb la seva família. I Magarity se’n va anar perquè va tenir una oferta millor (Çukurova). Llavors no hauríem canviat tantes coses. Ygueravide i Canella tenien contracte i a Ainhoa ja ens la volíem quedar. A la Berta (Ribas) li donem el pas després de dos anys d’estar molt amb nosaltres. I la resta és nou, ho hem hagut de buscar. Penso que la temporada passada anàvem molt ben armats per dintre i més fluixos per fora, i aquest any és al revés, anem molt ben armats per fora, i més fluixos per dintre. El mercat no està per gaires floritures. Les europees bones són molt cares i les americanes tenen el handicap de la WNBA. A més, juguem Eurocup, i això fa que no tinguem el mercat, hi ha jugadores que no volen venir perquè volen anar a l’Eurolliga a pesar que Girona sigui un destí atractiu.
Lundquist, nouvelle base de l’Uni, défendant Palau à Fontajau dans une Uni-Arka Gdynia d’Euroliga / Aniol Resclosa
Klara Lundquist i Borislava Hristova, de totes les novetats, són les millors notícies que ha donat la pretemporada?
La Klara és un motoret. Havia jugat contra ella quan era molt jove. De petita se li veia. Té un físic privilegiat i és molt explosiva. L’any passat a Suècia ho va petar amb l’equip que entrenava en Bernat Canut. Hristova fa molt temps que en Pere la tenia al cap. Sempre és un nom que va sortint. Ja veiem que era una jugadora de molt de talent. Va jugar l’Eurolliga l’any passat amb bons números i com que li havíem anat molt al darrere, al final ha vingut aquí. Girona és un escenari molt guai per brillar. No ets un top, però és una plaça important. Migna Touré ens està donant moments irregulars, potser és de ratxes, tant en defensa com en atac, però sap de què va això. Pot ser una temporada divertida. I amb l’arribada de la Maya (Caldwell) tenim més armes.
La seva entrada a l’staff es va parlar mentre es negociava la fusió amb el Bàsquet Girona. Què n’opina? És una situació que tard o d’hora s’acabarà produïnt?
[–>
La voluntat de tothom és la d’anar cap aquí perquè té certa lògica. Sobretot per no estar doblant, perdent energia. Compartim l’espai i tenim molt bona relació, i abans no sempre havia estat així. Treballem en comú. Vam començar amb la fusió de la base i així ens hem anat coneixent. A nivell logístic té tot el sentit. Compartim espai, fem-ho junts. I també es reforçar coses com «fer Girona». Som models de club molt diferents, i hem de trobar la manera de com ens estimem. Aquest estiu potser era tot molt precipitat, ho volíem tant, que potser es va forçar la màquina, i ara tenim tot l’any. Hem de veure la manera. Nosaltres també tenim un valor important a aportar. Hem de trobar el camí bo per a tothom i està clar que la feina no s’acaba.
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#suis #très #bon #ambassadeur #lUni #personne #vendra #mieux #moi
1728040764
