2024-10-13 07:01:00
Si amb el seu debut en llarg, Records de Kyoto (2017), Últim Cavall s’erigien en un dels grups abanderats de l’escena shoegaze cantada en català, seguint les petjades de bandes com els britànics Slowdive o els nord-americans The Pains of Being Pure at Heart, amb Un altre primer cop (2024), els del Garraf reivindiquen ara més que mai una sonoritat pròpia que bascula entre el dream pop de melodies envolvents i els ritmes sinuosos i s’allunya de les reverberacions. El sextet serà l’encarregat, el pròxim dissabte 19 d’octubre, de tancar la vuitena edició de la mostra Soterrània amb un concert que tindrà lloc a les 20 h a l’Ateneu 24 de juny de Girona i que també forma part del programa de La Catosfera.
Amb el títol del seu tercer treball d’estudi -publicat com els dos anteriors, incloent Alaska (2019), pel segell barceloní Discos de Kirlian– que a la vegada és el títol de la cançó que enceta l’àlbum, Últim Cavall es proposen lluitar contra «l’excés de nostàlgia». «Reivindiquem el fet de tenir il·lusió, perquè sempre hi ha uns altres primers cops per complir que mai són iguals i en els quals sempre pots trobar matisos i sensacions diferents» explica Rafa Monzó, vocalista i guitarrista de la banda, que també integren Francesc Pascual, Elba Vallés, Jacob Serra, Toni Jordán, Galdric Bover i Jordi Moncho (enginyer de so).
Sobre l’efusiva abraçada que Últim Cavall fa al dream pop, deixant enrere el vessant sorollós dels anteriors discos, Monzó explica que, tot i que sí que han apostat per un gir sonor que es decanta cap a aquest gènere, també tenen moltes influències dels vuitanta. «Som molt fans de The Cure i de totes les bandes que van fer pop amb soroll, des dels Stone Roses als Primal Scream sense oblidar a My Bloody Valentine. Tot això també ho portem a la motxilla» assegura.
[–>
Al mateix temps, el cantant i guitarrista apunta que «el pop es basa en intentar fer cançons boniques». Així mateix, preguntat per quines influències han marcat aquesta col·lecció de deu nous temes, Monzó cita al nord-americà Helado Negro o al canadenc Destroyer, a qui Monzó qualifica de «mestre».
Històries de vida
[–>
Si bé la idea conceptual del disc gira sobre la il·lusió i el gaudi d’aquestes segones o terceres primeres vegades, les lletres de les cançons també amaguen algunes tristeses en forma de desamor o de nostàlgia. «Cada cançó és una història que parla sobre situacions viscudes, però també sobre records d’infantesa, amors i desamors o d’innocència. Ens agrada buscar aquesta línia fina entre no ser tan evidents ni tan pamfletaris ni cursis, i alhora tampoc passar-se de poètic» assevera Monzó, que afegeix que en cap cas es tracta de lletres «pretensioses».
Un «hype» com a punt de partida
[–>
Els orígens d’Últim Cavall es remunten a finals de 2015, quan Francesc Pascual i Rafa Monzó van penjar cinc temes a la plataforma Bandcamp i de sobte van començar a rebre missatges de diversos països d’arreu del món, amb propostes per actuar i moltes felicitacions. «Va ser com un hype que al final va fer que tinguéssim oients a països com Japó, Corea del Sud o Mèxic» recorda Monzó, que explica que, de fet, el seu debut en llarga durada va ser reeditat pel segell mexicà Emma’s House Records, arribant també als Estats Units.
A banda d’haver publicat tres àlbums, Últim Cavall també ha experimentat amb el cinema. El 2022 van firmar la banda sonora de 265 dies sense onades, un documental de la directora Julie Gomez que explica la història del surf a la costa catalana des d’un punt de vista molt personal i humà.
[–>
Preguntat per com traslladen en directe aquest últim disc, Monzó explica que suposa un «repte». Tanmateix, afegeix que aposten per no ser lineals amb un «repertori de guitarres» i barrejant cançons dels tres àlbums d’estudi que han publicat fins avui.
#Horse #lart #célébrer #dautres #premières #fois
1728816605
