2024-12-25 08:30:00
Inari Solà Nieto és la sòcia d’edat més petita del Bàsquet Girona. «Al cap de tres dies de néixer ja ho era. Li vam fer un DNI simbòlic perquè no tenia l’oficial i vam dur el certificat de naixement. Ja està, no vam necessitar res més», explica, orgullós, l’Adrià Solà, el pare. «També és l’engaviada més jove», afegeix. L’Alba Nieto, la mare, se’l mira, i assenyala a la criatura, que té cap a tres mesos i està mig adormida al cotxet. «Saps què? Li he fet el body del club. Vam intentar comprar-lo, però els que hi ha són a partir de sis mesos. Vaig encarregar-ne un de corrent de talla tres mesos i el vaig dissenyar». No es pot negar que porten l’entitat a la sang.
La família del Bàsquet Girona
Tots tres estan acompanyats de la Montse Morales, la mare de l’Alba i l’àvia de la Inari. «A tot això ens va engrescar l’Adrià, sí. Mai no havia vist un partit sencer, però quan ho vaig fer em va encantar. Ara estic enganxadíssima», confessa. Són de Tossa de Mar i es desplacen cada vegada que el Bàsquet Girona juga al pavelló de Fontajau. Aquest cop ho van fer per gaudir del Fans Day del dilluns. «Sóc un gran aficionat al bàsquet», comenta l’Adrià, que continua: «En el seu moment, ja vaig animar a la meva dona. Jugo al Tossa, des dels 16 anys. I quan el club va ascendir de LEB Plata a LEB Or, amb un amic del poble ens vam abonar, perquè vèiem que la cosa anava cap amunt i que en Marc Gasol tornaria tant sí com no. Al final, també vaig enganxar els avis. Així que quan la nena va arribar, havia de fer el mateix. Havia de ser abonada, com tota la família. Som la família Bàsquet Girona», bromeja.
«Abans que obrin portes, l’Adrià ens fa estar aquí amb mitja hora d’antelació. Si el club ens deixa entrar a les 19 hores, nosaltres som a fora preparats a les 18.30 hores. Sempre som els primers a entrar a Fontajau. Fem la volteta per aquí, comprem crispetes, busquem a la Cocollona per fer-nos fotografies…», repassa l’Alba, que no tenia cap mena de vinculació amb el bàsquet. «No n’havia sentit mai a parlar, i ni de bon tros hi havia jugat. Però quan vaig conèixer a l’Adrià, va fer que m’enamorés d’aquest esport. Des d’aleshores, fins i tot hi he intentat jugar, però no sóc gaire bona. M’agrada molt, això sí. I ens ho passem de conya venint a Fontajau». Com ha deixat clar l’Adrià a l’inici del relat, la família forma part del grup d’animació Engaviats. «Col·loquem banderes, fem gresca… El Bàsquet Girona és una festa. El Fontaxou és una festa. I ens ho passem pipa. Amb el naixement no hem vingut com desitjaríem, però no ens n’havíem perdut mai cap partit, abans», reconeix la mare, que afirma que el soroll que es genera dins del pavelló no és cap problema per la presència de la petita. «Li posem uns cascos, per la sonoritat. Amb això ja n’hi ha prou». Quan sigui gran, la Inari donarà guerra.
Alba Nieto et Adrià Solà avec Inari, devant le pavillon Fontajau. / ANIOL RESCLOSA
Un pla per a tothom
Mentre la gent gaudia de les activitats, els tossencs s’imaginaven com serà quan ho visquin en primera persona. «Aquest és un pla familiar molt bonic. La nena no pot participar en cap activitat, encara, però hem vingut a veure com ho fan els nens i nenes que sí que poden», assumia la Montse. Ni el mal moment dels gironins els atura, com diu l’Adrià. «És veritat que esportivament hem estat millor. Però a veure si amb el canvi d’entrenador, també canvia la dinàmica. Esperem que es vegi una reacció en positiu. S’han de fer dotze victòries: queden 22 partits i se n’han de guanyar 10. Anem partit a partit, però crec que l’equip té la capacitat per remuntar-ho. Ara tothom es veu al pou, som els últims a dues victòries dels altres i venen quatre jornades molt complicades, contra el Saragossa, el Barça, el Lleida i el Baskonia… Veurem els canvis que planteja el club, però com a aficionats sempre intentarem tirar-ho endavant. I si s’ha de tornar al fang, tornarem a LEB Or, i repetirem l’ascens a l’ACB. Nosaltres, passi el que passi, mantindrem el nostre suport. Però sincerament, penso que ens podem mantenir».
[–>
Fidelitzar a les persones és el gran èxit del Bàsquet Girona des de la seva fundació. Una característica que va molt més enllà de guanyar o perdre. «L’any que ve seguirem, mirant el costat positiu. Ara faig broma, però amb l’Alba comentem que ens agradava el vaixell i l’espai infantil que hi havia a la zona de la grada jove, o sigui que per la nena seria perfecte. Però no, no, intentem salvar-nos. I si no ho fem, continuarem aquí, amb la família, fent quilòmetres, dinars i sopars segons toqui. Gaudirem del club de la nostra província, perquè serem de la família del Bàsquet Girona tot el temps que puguem», reflexiona el pare, que ja està a punt d’entrar al pavelló per presenciar els darrers minuts de l’entrenament dels de Moncho Fernández. I quan s’acabi? «Doncs cap a Tossa, com sempre. Avui toca anar a dinar fora, i després ja tornarem a casa. Agafarem l’autopista fins a Maçanet i de Maçanet anirem a Tossa. Solem trigar entre 35 i 45 minuts, en un escenari de molt trànsit», finalitza la Montse.
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#petit #membre #Básquet #Girona
1735161279