2024-07-15 10:44:11
Quan jugues una final estàs tan a prop de guanyar-la com de perdre-la. A un pam de tocar la glòria i a cinc dits de caure a l’abisme. Però l’ésser humà és antropològicament pessimista i sempre pot més la por al segon que la il·lusió pel primer. Molt en sap d’això un jugador majúscul com Harry Kane, que no ha aconseguit un títol d’equip en tota la seva trajectòria.
Tanmateix, hi ha un remei per a això. Es diu inconsciència i sol aparèixer en dosis considerables en els joves als quals la desimboltura empeny a desafiar els límits del recomanable. Aquesta Espanya navega amb les veles inflades per l’atreviment dels seus dos extrems, Nico Williams i Lamine Yamal, dos nens que es retroalimenten en el camp i contagien aquestes ganes de divertir-se als seus companys. I dos dels grans culpables que Espanya sigui campiona d’Europa mentre juga a ‘pedra, paper o tisora’
Plom a les ales
[–>
A Berlín es jugava una final. Va quedar clar des del xiulet inicial. Anglaterra es va resguardar enrere i no va trepitjar l’àrea espanyola fins al quart d’hora, en una pujada de Kyle Walker. Abans Espanya ja havia forçat dos córners, però no creava oportunitats perquè Olmo no apareixia per dins davant l’acumulació d’anglesos. Luke Shaw, que havia jugat 87 minuts des que es va lesionar contra el Luton el 18 de febrer, va posar-li el cos a Lamine en els dos primers desafiaments del blaugrana i el prodigi no el va buscar més en la primera part. Per l’esquerra els avantatges van ser tàctics en sumar-se Cucurella, perquè Nico tampoc desequilibrava a Kyle Walker.
Espanya tenia plom a les ales i Anglaterra, que va perdre cruelment l’anterior final en els penals a Wembley, complia la primera premissa per a guanyar: no perdre. La pilota viatjava de Lamine a Nico i de Nico a Lamine. No trobaven els de De la Fuente la clau, però recuperaven de pressa amb la seva pressió rere pèrdua. Ho va provar tot Espanya, el dos contra dos dels ‘poltres salvatges’ a la dreta, les arribades de Fabián, els desmarcatges a l’esquena de Morata… Quan el francès Letexier va xiular el descans, Espanya guanyava als punts. Però les finals es guanyen per KO o no es guanyen.
Finale de l’UEFA EURO 2024 – Espagne – Angleterre / GEORGI LICOVSKI
Els poltres salvatges
[–>
La mitja part va portar males notícies, Rodrigo es va quedar a la banqueta després de fer-se mal al genoll en una jugada. Zubimendi el suplia. Així que estava el personal recalculant ruta quan Lamine va enganxar per dins, Olmo va arrossegar a la defensa i el del Barca va assistir al seu ‘bro’ Nico per a batre a Pickford amb l’esquerra. Els ‘poltres salvatges’ ho havien tornat a fer. Amb prou feines havia passat un minut més quan una altra estampida va acabar en Olmo, que gairebé replica la jugada de Williams, però li va marxar creuada. A Anglaterra ja no li valia amb una fuetada de Foden, una arribada de Bellingham o l’ofici de Kane. No li valia jugar a no perdre i guanyar, als de Southgate, els costava.
Va poder sentenciar Morata i després Nico, de nou. Sense plom a les ales Espanya va començar a volar, a gaudir, a ser fidel a si mateixa, més enllà de la transcendència de la jornada. Els de De la Fuente estaven marcant el camí perfecte. Mai de la vida una selecció va deixar a la cuneta a quatre campiones del món. I més encara, mai amb tal superioritat. Luis Aragonés va il·luminar el tiqui-taca i va dotar al futbol espanyol d’una personalitat futbolística que a més es va traduir en victòries. Ara Luis de la Fuente ha evolucionat aquesta proposta sumant-li el desvergonyiment del pati del col·legi. Si França va trobar físic amb la incorporació del gen mestís dels seus carrers, Espanya ha sumat desequilibri. Una verticalitat que a més marida bé amb el tiqui-taca.
Finale de l’UEFA EURO 2024 – Espagne – Angleterre / GEORGI LICOVSKI
Empata Palmer, decideix Oyarzabal
[–>
Però com va dir De la Fuente, «no hi ha res fàcil ni assoliment sense patiment». I l’entrada de Palmer, un altre jove descarat, va embravir als anglesos, que van descosir el partit. I en l’anada i tornada van empatar amb un gol del mateix Palmer, amb qui els espanyols tenien un compte pendent per una valentia en la Sub-21.
[–>
Amb un quart d’hora per davant Espanya va recuperar la pilota i va tancar a Anglaterra. I en el minut 84 Cucurella es va animar a pujar, Oyarzabal va descarregar sobre el lateral i es va llançar com un suïcida a l’espai on el lateral va posar la pilota perquè el davanter de la Reial Societat superés a Pickford. Els soldats de De la Fuente prenien el relleu dels ‘poltres’. Va poder empatar en un córner Anglaterra, però primer Unai i després Olmo sota els pals van salvar l’empat. Espanya tornava a fer-ho. A falta de tisora guanyava jugant a la pedra. Campions d’Europa per quarta vegada.
Lamine Yamal s’endú el premi al millor jove
Lamine Yamal va ser proclamat el millor jove i Rodri, que es va lesionar, el millor jugador del torneig. L’MVP de la final va ser per a Nico Williams, mentre que Dani Olmo acaba com a pitxitxi de la competició.
#LEspagne #pierre #papier #des #ciseaux #est #couronnée
1721038489
