2025-03-02 08:30:00
Diu la llegenda que una vegada l’exporter del Barça, Víctor Valdés, va dir d’ell que era el millor jugador que havia vist mai. «Jo no ho he sentit mai això i, per tant, no ho puc confirmar». El que sí que reconeix Xavi Molas (Llanars, 1980) és que segurament hauria pogut arribar més amunt del que va ser el seu sostre, la Segona B. «No vaig ser gaire disciplinat amb les normes i això va ser un hàndicap. De qualitat, sí que es deia que en tenia, però no m’ho acabava mai d’agafar del tot seriosament», confessa un futbolista diferencial, i anàrquic alhora, que va ser un enfant terrible durant els més de vint anys de carrera que va fer. Li agradava la gresca i no se n’amaga. «La fama era merescuda. Sobretot a l’època a Roquetas on començava amb una tapeta al vespre i de seguida se’m feien les cinc de la matinada. I a les deu tenia entrenament…», riu el ripollès que, amb 44 anys, família i «molt més madur» continua sense dormir a les nits. No pas per la gresca -«fa vuit anys o més que no surto»-, sinó perquè treballa de nits en una empresa de peix (Gamba de la Costa) a Barcelona preparant comandes per als restaurants de Barcelona. «Jo, que sóc de Llanars, mai de la vida havia remenat peix i amb prou feines sabia distingir una gamba d’un escamarlà, i mira’m ara. El que faci falta!»
Molas, en action avec les Palamós contre Alicante dans le deuxième B (2002-03) / Diari de Girona
L’aventura futbolística del Nen de la pilota, com era conegut a Llanars, va començar fa molts anys. Jugava a futbol sala i feia meravelles i tocs impossibles a Camprodon fins que va passar a la Penya Blaugrana de Ripoll i després a l’Abadessenc. Amb setze anys, el Barça va trucar a la porta. En va parlar a casa i aconsellat pel seu germà, dotze anys més gran,- «la persona més important de la meva vida» va acceptar. I cap a Can Barça falta gent. Allà s’hi estaria tres anys en què viuria a la Masia, en un pis i també en unes habitacions a dins mateix del camp juntament amb Valdés, Trashorras, Arteta o Iniesta, entre altres. «Els primers dies trucava el meu germà per dir-li que volia tornar a casa, però de seguida va estar». Un cop adaptat, va començar a brillar al juvenil. Molas va participar en algun partidet contra el primer equip en què recorda rebre l’esbroncada de l’entrenador Joan Vilà per haver fet «una sotana a Frank de Boer». No va ser l’únic ruixat que va rebre a can Barça. A la Masia, un dia tot passant llista, el llavors responsable del planter, Llorenç Serra Ferrer, va veure que dos jugadors no havien anat a classe. «Érem jo i Babangida, que ens havíem quedat adormits. Va pujar i em va fer baixar de l’habitació agafat de l’orella», detalla tot reconeixent que «era jove i calia ser més responsable».
Avec Jofre Mateu, ancien membre de la ferme au Barça / Diari de Girona
Tancada l’etapa de blaugrana després d’un any al Barça C, va enfilar el camí cap a Palamós on va viure-hi cinc temporades entre Tercera i Segona B a un alt nivell. Al Nou Estadi era habitual veure-hi els seus amics de Camprodon donant-li suport a la graderia. Allà es va convertir en un home Pitterman, que se l’enduria al filial de l’Alabès. «Era un personatge. Molt bon paio, però no en tenia ni idea de futbol». Molas recorda, per exemple, que a Vitòria, un dia va veure una revista de cotxes al vestidor amb un Corvette a la portada. «Va dir ‘ostres, quin cotxe més ben parit; me’l compraré’. I al cap de dos dies es va presentar amb el Corvette». Llorca i Motril, amb ascensos a Segona B inclosos, i Oriola i Ontinyent van precedir l’aterratge a Roquetas. «M’hi hauria quedat a viure per sempre», subratlla mentre reconeix que «potser» allà no va ser «prou professional com tocava». En aquest sentir, recorda com l’entrenador Ramon Florit el va «tapar» uns quants cops fins que va dir prou i el va apartar de l’equip el quart any. A Roquetas va rebre una oferta del Cadis, també de Segona B i que acabaria ascendint a Segona A. «Hi estava tan a gust que no en vaig dir res a ningú. No tenia l’aspiració d’arribar a Primera o Segona, només d’anar fent i ser feliç». El que també el feia feliç, i molt, era el futbol sala. De fet, als estius se’n feia un tip de jugar tornejos a Camprodon, Olot, Sabadell, Olesa i altres pobles. «Sempre deia que durant l’hivern em preparava per jugar els tornejos d’estiu. Encara em truquen per anar-hi…», riu.
Molas, Amb La Samarreta del Roquetas en 2007 / La Preferente
Al cap de quatre anys de «bona vida» va tornar a Catalunya per fitxar per l’Olot. «Em vaig lesionar molt i no vaig ser el fitxatge diferencial que s’esperaven. Entenc que em donessin la baixa». A partir d’aquí va començar a voltar pel futbol territorial català: Camprodon, Alcanar, San Cristóbal, Ripoll, Sant Adrià, Olesa i Abrera abans de tastar l’any passat la Kings League. «Tota la vida fent futbol i el premi de jugar al Camp Nou davant 90.000 persones em va arribar en una oportunitat diferent. Va ser la cirereta a la meva carrera i vaig pensar ‘ha valgut la pena tot’». Retirat de tot, malgrat que encara juga de tant en tant amb els veterans de l’Olesa- on viu- ara es desviu per la seva família. «Ni a la meva dona ni a la meva filla, que fa hípica i taekwondo, els agrada el futbol. No veig mai partits», confessa. Enrere queden ple de records d’una carrera de més de vint anys de la qual no es penedeix de res. «Potser rectificaria alguna cosa com ara ser més disciplinat o no sortir tant. Tenia les condicions, però no estava preparat», admet amb la distància que sempre dóna el temps.
Molas célèbre un but avec Palamós avec Pibernat en 2002 / Diari de Girona
#Peutêtre #serait #discipliné #maintenant #sortirait #pas #fête
1740901522