2024-10-06 07:40:32
Dotze anys després del seu primer projecte conjunt, i havent-lo mantingut viu en concerts tot aquest temps, Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona s’han aliat de nou a Vol. 2 (Satélite K). El disc, amb un esperit clarament d’entreteniment, inclou tant cançons del músic solsoní com versions de clàssics i temes del repertori popular de Catalunya, les Balears i el País Valencià amb la voluntat de recordar que «la llengua és la primera casa». Coproduït per La Marfà, es presenta el 12 d’octubre a l’Auditori de Girona, l’endemà de l’estrena oficial a la Fira Mediterrània de Manresa.
Han passat dotze anys entre el primer disc i el segon, però Roger Mas i la Cobla Sant Jordi no han parat de fer concerts plegats.
L’últim concert del primer disc va ser aquest 31 de juliol. Hi ha projectes que tenen una vida llarga, aquest el que més, perquè no s’ha acabat mai. Hi hem treballat de forma intermitent, però hem tingut temps per anar pensant el que ens venia de gust fer i què li feia més gràcia al públic, per això ens ho passem bé.
A què atribueix la pervivència del projecte en un moment en què la música caduca de seguida?
Suposo que és una mica de sort. A mi m’agraden les coses que durin, però no em duren totes (riu). Aquesta crec que ha durat tant perquè és divertida i nosaltres ens ho passem molt bé. Al primer repertori començàvem amb una part més solemne i anava tirant cap a la diversió i això va funcionar molt bé. I també al fet que la unió de cançó i cobla és un vestit amb moltes possibilitats a nivell harmònic, tímbric, de ritmes… un concert amb aquests elements és molt entretingut.
Parla d’entreteniment i de diversió. És el que buscaven?
El meu avi era músic i als anys 30 i 40, tocava el saxo, el clarinet i la tenora en una d’aquestes cobles orquestra que podien fer una festa major sencera, perquè tant feien un passacarrer com un concert de sardanes. Molts membres de la cobla també coneixen aquest món i hi ha una mica d’això en aquest projecte, en el sentit de voler fer entreteniment i una cosa divertida però amb un valor cultural i en les lletres, perquè soc cantautor i això s’ha de cuidar. La Cobla Sant Jordi també és molt fina i precisa en el que fa, però per sobre de tot volíem passar-nos-ho bé fent entreteniment en el millor sentit de la paraula. A més d’un homenatge al meu avi, és clar.
Li va ensenyar a tocar la tenora?
El saxo i el clarinet sí, però la tenora no. Va tenir una època de dificultats i es va vendre l’instrument més ben pagat, que era la tenora.
Roger Mas, mardi dernier à Gérone. / Marc Martí
En aquest anys ha canviat la percepció del públic pel que fa a la cobla?
Tinc la sensació que no prou. Una cosa era preprocés i l’altra postprocés i crec que és com això dels drets i les llibertats, que la meva generació ha crescut en un món on se n’anaven guanyant i semblava que no hi havia marxa enrere i no és veritat, podem recular i fer-ho més ràpid del que ens semblava. Això és diferent, però potser la ressaca postprocés ha fet que als elements que identifiquem com a més nostres la gent se’ls torni a donar connotacions que ja coneixem.
Viu un bon moment musical la cobla?
Sí, hi ha una quantitat de músics i música per cobla d’un nivell que no havíem tingut mai. A la cobla del meu avi els músics sabien solfa, però ara tenen una formació acadèmica completa, reglada, amb un nivell altíssim. És un gran moment per la cobla en si i, a la vegada, hi ha moltes formacions de cobla que fan moltíssimes coses més enllà de la sardana, però sense menystenir-la.
En quin sentit ho diu?
Una cosa que m’agrada molt de la Cobla Sant Jordi és que no deixa de fer aplecs i ballades. No tindria sentit fer aquests experiments amb mi, amb en Pascal Comelade o amb la música urbana i perdre de vista que és una formació que va néixer per tocar a la plaça, al darrere d’una paret que ressoni bé i fer que la gent pugui ballar. La sardana és molt important: una obria el primer disc i una tanca el segon.
Com han fet la tria de cançons per la segona part?
Hi ha hagut una mica de tot. La major part de la feina és fresca, s’ha treballat el darrer any, però sense el fons d’armari i les dissertacions de tots aquests anys el disc no seria igual. Hi ha coses que fa molt temps que estaven fetes, com els arranjaments de Lo comte Arnau i d’altres, com Quan tothom viurà d’amor, una versió de Raymond Lévesque amb Marina Rossell que es va decidir una setmana abans d’entrar a l’estudi i ha acabat com a single i obrint el disc.
Un dels temes, Tres branques, és un enfilall de tres cançons representatives de la música popular valenciana, catalana i balear.
Per mi és important parlar del meu marc referencial i, ja que fem servir una sonoritat que entenem com a nostra, volia deixar clar que jo sento la meva nació com la meva llengua, dient-n’hi Països Catalans o com vulguis, però és el que sento com a primera casa. Al primer disc hi havia La Muixeranga que era més combativa i solemne, i pensava que ara també volia deixar constància d’això però d’una manera més juganera, perquè la nació no és només una cosa seriosa a defensar, sinó que a l’hora de la veritat la nació és qualsevol cosa, la brometa, la cançó de bressol que gairebé sembla un malson o una xarlotada com el Carnaval de Solsona. Reivindicar no m’agrada, m’interessa més que s’assembli més al que realment és: tractar amb naturalitat els referents immediats i dir que per crear t’estàs nodrint del teu entorn natural.
Ho fa en un moment en què els governs balear i valencià posen en dubte la unitat de la llengua.
Inevitablement ho posaran sempre en dubte. És un moment complicat, però a la vegada hi ha país. Amb la febrada del procés al Principat ens semblava que érem molt forts, però ni abans érem tants ni tan forts ni ara som tan pocs i estem tan fotuts. El país hi és i el país treballa, i més enllà de les proclames i dels titulars del diari, són uns països amb un teixit associatiu molt important que treballa cada dia sense pensar en la nació, sinó sent com és, que és com es fa, existint.
Quin paper juga la música tradicional en el repertori?
Hi és més. Hi ha una part més jazzística per l’homenatge a la cobla orquestra i una amb menys cançó i més tradició que a l’anterior. Si hem tardat tant a fer la segona part és perquè és una feinada: moure tanta gent, els arranjaments [de Xavier Guitó]… mais à Francesc Viladiu [director de l’(a)phònica de Banyoles i corresponsable del projecte Càntut] il a dit que nous devions repartir. Nous le voulions déjà, mais il a fini par nous donner le coup de pouce.
També hi ha cançons seves al disc. Què els aporta la cobla?
De I la pluja es va assecar… només hi havia una gravació del 2003 amb en Pau Riba i en Sisa, però la toco molt als directes i trobava que un enregistrament de fa vint anys amb una cosa que està tan viva era estrany. És una cançó que fluctua entre els moments tranquils i els expansius i la cobla permetia alçar-la una mica més. Però de la que estic més content és de Sota una fina capa de cendra, que ara agafa un aire que s’adiu molt amb la lletra.
Com seran els directes?
[–>
Estem mirant de cuidar els detalls de les llums, el vestuari, la direcció escènica. Una cosa mínima que quedi bé, encara que avui es porti més una altra cosa, que sembla que siguin més important les llums i el fum. Que està molt bé, però després ho portem tot gravat. Nosaltres som músics que ho toquem tot de veritat, aquí no hi ha cap instrument que no funcioni fotent-li un cop, fregant-lo o bufant (riu).
Abonnez-vous pour continuer la lecture
#Roger #Mas #naime #pas #revendiquer
1728198490
